La segona revolució digital -caracteritzada per la preeminència d'Internet, les xarxes socials i la telefonia mòbil- i la societat hipermoderna -caracteritzada per l'excés i per l'asfíxia del consum- han consolidat al unísono una era postfotográfica. En ella habitem la imatge i la imatge ens habita. La postfotografía ens confronta al repte de la gestió social i política d'una nova realitat feta d'imatges. Però avui no solament estem sumits en la seva producció massiva i apabullante. Com si fossin impel·lides caigui qui caigui potencia d'un accelerador de partícules, les fotografies circulen per la xarxa a una velocitat de vertigen; han deixat de tenir un rol passiu i aquesta extraordinària energia cinètica les fa sortir del seu lloc, de la seva polleguera. Llavors, sense lloc, sense lloc al que replegar-se, queden donis-quiciadas i es tornen furioses. Encara que pot ser que aquesta fúria provoqui una gran incerteza, també ens brinda l'oportunitat d'actualitzar una reflexió sobre qüestions que afecten a la cultura, a l'art, a la comunicació, i en definitiva, a la mateixa condició humana. La postfotografía esdevé així un context de pensament visual que rubrica la desmaterialització de la imatge i de la seva autoria, i que dissol les nocions d'originalitat i de propietat, de debò i de memoria.en La fúria de les imatges. Notes sobre la postfotografía, amb la seva lucidesa i irreverència habitual, Joan Fontcuberta ens adverteix que hem perdut la sobirania sobre les imatges i ens encoratja a recuperar-la.