'Som còmplices del que ens deixa indiferents', assenyalava George Steiner. Quan el testimoni de l'abús i la violència mira cap a un altre costat, quan prefereix no veure ni saber, quan esgrimeix el 'alguna cosa haurà fet', quan una vegada passada la violència exigeix l'oblit, i quan aquest testimoni representa a una majoria, ens trobem davant una societat malalta. Ho hem vist al nostre país amb les ferides de la guerra civil, també en altres conflictes europeus, com la guerra dels Balcans, o la Irlanda de l'IRA. I la història es repeteix. Han passat cinc anys des que ETA anunciés el cessament definitiu de la lluita armada. Des de llavors, una bona part de la societat espanyola i basca sembla estar disposada a passar pàgina, com si les últimes dècades de violència haguessin estat tan sols un malson, com si la violència que va afectar a tantes persones dins i fora dels territoris bascos es pogués circumscriure a un passat tancat. Però la història, la responsabilitat enfront del passat, no desapareix per prescripció, sobretot quan ampliem la mirada i considerem part del conflicte no només a víctimes i perpetradores, sinó a la societat que va ser testimoni de la mateixa -de vegades testimoni còmplice, de vegades testimoni acoquinat, de vegades testimoni indiferent-. Edurne Portela ofereix en aquest llibre una sèrie de memòries íntimes de la violència i defensa, a través de reflexions sobre la literatura i el cinema actuals, una cultura per al present que ajudi a afrontar les ferides del passat.