Des del primer moment, de la mateixa manera que al «corredor de finques» Moritz, ens agredeix sense miraments un narrador vehement que no ens deixarà anar fins a haver dit tot el que té per dir. Des de la primera frase, una llarga parrafada estarrufada de conjuncions que s'atropellen i d'incidents que s'imbriquen, la cosa està clara: o bé deixem el llibre, o bé prenem impuls per no detenir-nos fins al final. Tot, llavors, s'esclareix molt ràpidament, les al·lusions es precisen, els greuges es apuntalan amb arguments colpidors, amb exemples al·lucinants i grotescs, represos i desenvolupats sense deixar gens en l'ombra. Ho sabrem tot sobre Moritz i la seva família, sobre els dos Suïssos («i sobretot la Persa»), la qual cosa vénen a buscar en aquest forat perdut, poblat d'inquietants austríacs, on compren a preu d'or un terreny invendible, per construir allí una mansió de malson. Ho sabrem tot sobre el narrador, i, gràcies a les seves revelacions, d'una lucidesa delirant i glacial, també sabrem molt més sobre nosaltres mateixos. Doncs a mesura que acumula els detalls més insignificants sobre el seu mal íntim, la seva furiosa veu esdevé impersonal, irrefutable, universal, i, a poc a poc, la reconeixem cada vegada més: és aquella que tots nosaltres sufoquem i que, des de la nostra nit, diu «sí» al no-res.