El 13 de febrer de 2001 a les 2.27 p. m., l'univers va patir una crisi de confiança que va detenir la seva expansió amb calamitosas conseqüències. Tot va tornar al 17 de febrer de 1991, data en què es va recuperar la normalitat expansiva: els homes es van veure llavors obligats a repetir fil per randa el que ja havien fet durant una dècada sabent amb paorosa exactitud quina els oferia el futur. Vides automàtiques. Alguna cosa molt molest. Fins i tot els morts van ressuscitar per refallecer el dia dels fets. Després arribaria el desastre: acabada la reposició i restaurada la incertesa es va declarar una epidèmia de llibertat. Ningú aconseguia emprar el seu albir. Era la paràlisi. Només Kilgore Trout, un ancià i disoluto escriptor de fantasies mai premiades a Suècia, va diagnosticar el mal i va prescriure el tractament. Aquesta és la trama d'un laberint narratiu i alegórico al que Vonnegut va dedicar llargs anys sense trobar la sortida. Però va conservar el fil, i d'aquella derrota va néixer una joia de l'humor metafísic. Va reunir fragments, va alterar passatges, va irrompre en la història, va explicar la seva vida, va dialogar amb si mateix (Trout mitjançant) i va donar regna solta a una lucidesa intempestiva. Opinions, disbarats, malenconies, bromes, boires, pullas, veritats, sofismes, consells i aventures dansen al són de la magistral batuta. Si mai ha estat fàcil catalogar l'obra d'aquest burlador incorregible, aquí ens ho posa encara més difícil. Ficció (amb o sense ciència)? Assaig posbiográfico? Ambdues coses? Altres coses? És igual: una autèntica gaudida.