A Occident, el més poderós aliat de la bellesa ha estat sempre la llum. En canvi, en l'estètica tradicional japonesa l'essencial és captar l'enigma de l'ombra. El bell no és una substància en si sinó un joc de clarobscurs produït per la juxtaposició de les diferents substàncies que va formant el joc subtil de les modulacions de l'ombra. El mateix que una pedra fosforescent en la foscor perd tota la seva fascinant sensació de joia preciosa si fos exposada a plena llum, la bellesa perd tota la seva existència si se suprimeixen els efectes de l'ombra. En aquest assaig clàssic, escrit en 1933, Junichiro Tanizaki va desenvolupant amb gran refinament aquesta idea medul·lar del pensament oriental, clau per entendre el color de les lacas, de la tinta o dels vestits del teatre no; per aprendre a apreciar l'aspecte antic del paper o dels reflexos vetllats en la pàtina dels objectes; per prevenir-nos contra tot el que brilla; per captar la bellesa en la flama vacilante d'un llum i descobrir l'ànima de l'arquitectura a través dels graus d'opacitat dels materials i el silenci i la penombra de l'espai buit.