Max Aub va ser escrivint els Crims exemplars de manera lliure i lúdica, treballant amb un potent humor negre i una forta irreverència quant a les formes, aquest ventall d'arguments enfront de l'inacceptable de l'acte violent portat a l'extrem: l'anihilació de l'altre. L'humor descontractura i alhora adona de la posició de qui ho esgrimeix. Àdhuc ho sabia i per això declara: «Em declaro culpable i no vull ser perdonat. Aquests textos -deixo constància- no tenen sengundas intencions: pur sentiment». En la força que ofereixen aquests microrrelatos, el grotesc del crim és treballat a través de la repetició creativa, mai monòtona. Novament Aub ofereix la clau de lectura: «Sempre que vaig poder vaig evitar la monotonia, que és un altre crim». Llegir, riure i reflexionar són un mateix fruit que madura a través de les pàgines d'aquest llibre. Les il·lustracions de Linares dialoguen íntimament amb els conceptes més forts del llibre, treballada per a tal fi amb la atinada bicromía del vermell i negre «en ràpids traços com cuchillazos i taques que van caure sobre el paper sense molta possibilitat de control», tal com el propi Liniers explica. L'afinitat de la seva posició artística amb la de Max Aub es testifica no solament a les pàgines del llibre, sinó també en traços de les seves pròpies paraules: «Li tinc pànic a l'avorriment. Prefereixo que m'odiïn a generar indiferència».