Han transcorregut més de vint-i-cinc anys des de la publicació de la CASA DELS ESPERITS escrita per Isabel Allèn (1942), una gairebé desconeguda xilena exiliada a Caracas que, per «treure's de l'ànima els fantasmes», va prendre la ploma al gener de 1981 i no va parar fins a enfilar més de cinc-centes pàgines, com un exorcisme. Després va començar la peregrinació per les editorials del lloc, que la van rebutjar, per finalment llançar-se amb èxit a Espanya, d'on va saltar a Europa i Hispanoamèrica. En aquest procés de recepció literària arriba per fi al Xile de Pinochet en el qual es cola de contraban burlant la censura. A partir d'aquí explota el «fenomen Allèn»: un immens èxit de vendes, traduccions a l'alemany, rus, japonès... i la versió cinematogràfica en 1993. La clau d'aquest èxit radica en l'extraordinària capacitat de narrar d'Isabel Allèn, inventora d'una «comèdia humana» a l'estil de Balzac.