Certa tradició crítica havia fet d'Antonio Machado el poeta del 98. Si, des del punt de vista ideològic, això és discutible, des del punt de vista de l'estètica (i encara que, en estudiar Camps de Castella es veuran certes coincidències amb aquella generació) avui està sòlidament establert l'arrencada modernista de la seva poesia. Ell mateix va parlar en una ocasió d'aquest modernista de l'any tres que havia estat.Com en altres modernistes espanyols, la poètica machadiana té, essencialment, una doble arrel: Romanticisme tardà i Simbolisme, tots dos enfilats amb l'exemple i l'estímul de Rubén Darío. Temes i tons romàntics tenen, sobretot en les Solituds de 1903 i 1907, una presència important. En concret, la petjada de Bécquer és decisiva en Machado, com l'és en altres poetes contemporanis seus o posteriors. I tal influència conflueix, en part, amb la dels poetes simbolistes francesos.