Amb aquesta cèlebre dissertació llatina de 1770 Sobre la forma i els principis del món sensible i de l'intel·ligible, Immanuel Kant, a més d'inaugurar la seva labor en la càtedra de Lògica i Metafísica de la Universitat de Königsberg, clausura el període precrítico de la seva filosofia i avança ja algunes de les tesis fonamentals que, onze anys després, haurà de mantenir en la seva Crítica de la raó pura. Preocupat abans de res, com en aquesta, pel problema del mètode en la Metafísica, Kant proposa ja aquí amb tota claredat una de les doctrines cabdals de la seva filosofia crítica: que l'espai i el temps no són gens objectiu ni real, sinó tan sol formes a priori de la sensibilitat. Certes raons justificatives del seu futur trànsit filosòfic del realisme a l'idealisme transcendental estan ja en aquesta obra més que insinuades.