Un jove sense història ni passió precisa -excepte l'amor pel jazz- es troba submergit en una aventura les causes de la qual i regles se li escapen, una història de detectius rasos i maldestres, una secta religiosa preocupantment fluixejada, estafadores tan retorçats que són incapaces de distingir entre la veritat i les il·lusions que es fabriquen, un lloro molt, però que molt instruït, una bella estrangera que s'esfuma amb prou feines entrevista, baralles, tirotejos, persecucions, portes falses i passatges secrets, assassins impàvids... Tota la panoplia de la novel·la negra però tractada amb gran intel·ligència, llibertat, desenvoltura i sentit de l'humor en un llibre desconcertante en el qual no obstant això s'endevina immediatament que l'essencial és la literatura. Tal com l'autor precisava en una entrevista, «Cherokee és una novel·la d'aventures... i fins i tot d'amor. No m'agrada que la hi catalogui com a novel·la policíaca, encara que hi hagi armes, persecucions, indagacions. Pertany a un àmbit més ampli. L'eix és algú que busca a una dona. El fet que ell mateix sigui perseguit per diferents categories socioprofesionales (riures) constitueix un moviment de doble persecució». «Un llibre que es llegeix com si s'escoltés free jazz, com si es participés en un joc de nens: indis en peus de guerra. O potser també com un tractat de moral el valor suprem del qual seria l'humor. L'humor, deia Queneau, és una temptativa de desinfectar els bons sentiments del seu imbecilidad» (Pierre Lepape, Els Nouvelles Littéraires). «Éssers i coses són vistes dans tous leurs états, com va dir Ponge. Aquesta és la causa que Cherokee sigui un paradís per a les metàfores, el lloc (però no el laboratori) d'una escriptura activa, inventiva, d'una rara precisió i d'una gran felicitat» (Georges Anex, Journal de Genève). «Cal confessar-ho de seguida: no es pot explicar Cherokee. L'única i principal realitat d'aquesta novel·la resideix en el seu llenguatge. Un llenguatge que aconsegueix el prodigi invers, engendrar el seu propi univers» (Jean-Pierre Surtis, La Quinzaine Littéraire). «Es llegeix com un polar alguna cosa pervertit, revisitado per Queneau. Com Queneau, Echenoz té el gust per la payasada, pels personatges alguna cosa extravagants, per les atmosferes irreals que es transfiguran en el realisme més exacte, i també el sentit del diàleg. Però detinc aquí la comparació: Echenoz és Echenoz... Llegiu aquest llibre astut, somiador i ple d'humor. Pel vostre plaure» (Michel Nuridsany, Li Figaro). «Cherokee és també el nom del tema de Milers Davis que fa quaranta anys va marcar el naixement del jazz contemporani: més precisament, el dia en el qual a la trama orquestral cenyida, dirigida cap a una única figuració, anava a succeir el desgarrón del teixit, la multiplicació del temps i de l'espai, i sobretot el blues inconciliable de l'atzar i de la necessitat, matèria mateixa d'aquest llibre» (La Nouvelle Revue française).