El debut literari de Paolo Giordano, La solitud dels nombres primers, va constituir un dels èxits més apabullantes dels últims anys, no només a Itàlia sinó també en tota Europa i Amèrica. Milions d'exemplars venuts i una aclamació unànime de la crítica apuntalaron el prestigi d'aquest jove autor, que en la seva segona novel·la torna a desplegar un ramillete de personatges la intensitat dels quals i complexitat els fa, si cap, encara més versemblants i penetrants que els de la seva primera obra. Situada en ple desert, envoltada d'un immens mar de sorra i castigada per una llum tan fulgurant que encega la vista, la base avançada d'operacions Hissi es troba en un remot i perillós enclavament d'Afganistan. Fins a allí es trasllada l'últim escamot de voluntaris comandats pel sotstinent Antonio René, un grup de joves inexperts que s'enfronten a la primera gran prova de les seves vides. A la base els espera el tinent mèdic Alessandro Egitto, qui ha decidit perllongar el seu servei per escapar d'unes circumstàncies familiars per a ell més punyents que la guerra mateixa. Així, intentant acostumar-se a la calor, a l'avorriment, a l'espera d'enfrontar-se a una amenaça sense rostre que per llunyana i desconeguda resulta gairebé irreal, els nois es construeixen una nova existència, traven noves amistats, afectes i rivalitats. No obstant això, en el silenci absolut de la nit, tombats en les seves jergones, quan els records de les seves vides desfilen per la seva ment, només senten el bategar dels seus cors, el rumor incessant del cos humà.