«I ara, en què tots els que es barregen conmigome miren amb llàstima i conmiseración, ara, en què els que no saben, em jutgen acabada i muda, ancorada en una cadira de rodes, ara en què la meva única activitat física està encaminada a mantenir el meu cos amb vida per acabar a través d'ell la labor encomanada, ara ja puc, ja sento per fi, lliure de tot parany mental, lliure dels temors que llavors em voltaven, lliure d'aquell dolor punyent que m'agullonava sense parar, lliure del terror del que podia esdevenir amb les vides dels meus fills, ara sento amb plenitud de part de tots ells el mar del seu afecte.» Carmen Laforet passa les pàgines d'un àlbum de fotografies, de darrere cap a endavant. Al seu costat està la seva filla, Cristina Cerezales, que ha ideat aquest camí de tornada i l'acompanya en un intens viatge per les habitacions de la memòria. Tanquen els ulls i els seus pensaments es comuniquen d'una manera nova, únic, preciós. La veu que Carmen Laforet havia decidit silenciar molts anys enrere, que silenciaria una malaltia degenerativa, cobra l'entonació precisa a través de la seva filla, en un silenci plagat de paraules, paraules no enunciades però clares i plenes de revelacions, en un llenguatge nou, en clau de música blanca. Des de la seva privilegiada condició de filla i d'experta en la seva obra, Cristina Cerezales brinda al lector un material de primera mà sobre Carmen Laforet en el qual abunden detalls reveladors que permeten entendre en profunditat la seva vida i la seva obra. Però, abans de res, és un recorregut valent, lliure i savi pels clars i les ombres de la condició humana. Una bellíssima declaració d'amor d'una filla cap a la seva mare.