La carta, sorgida de la comunicació entre dues personis, és una forma literària tan antiga com l'escriptura mateixa. Hi ha hagut cartes de natura reflexiva, com llaura els versos dels Epístoles d'Horaci, amb el quals l'escriptor s'adreçava a uns amics, potser ficticis. També hi ha hagut novell·els epistolars, com llaura els Lettres persanes de Montesquieu o La Nouvelle Héloïsse de Rousseau, escrites amb una clara finalitat ideològica. I no podem oblidar els epistolaris que recullen els lletres cultes que s'han intercanviat personatges famosos. La diferència de totes aquestes epístoles, els cartes de Joyce no són gens literàries ni tenen cap de bestiar de fictici, ans són privades i fins i tot íntimes. No foren pensades perquè veiessin la llum pública ni reflecteixen cap intercanvi d'ideïs entri personis assenyades. Són espontànies com la mateixa vida; foren escrites a rajaploma i foren adreçades a personis molt properes, de la mateixa manera que avui dia enviem correus electrònics sense cap altra preocupació que la de respondre immediatament a allò que ens exigeixen els circumstàncies. Llegir aquestes cartes és una experiència colpidora perquè ens permeten copsar gairebé de viu en viu la vigorosa personalitat de Joyce.