Marion Kerby va agafar el volant i, al cap d'unes hores del que va semblar a Topper una excèntrica manera de conduir, es van parar en la cresta d'un pujol, abans d'emprendre el descens fins a la vall que tenien als seus peus. Allà lluny, després de molts quilòmetres de verd paisatge, Topper va veure el sol ponent llançant trencades de colors sobre un camp d'un blau cada vegada més fosc. Els núvols semblaven castells amb torres d'or. El cel era un remolí. Tropes de plata i escarlata carregaven des de l'oest i assaltaven els núvols del castell. I, en la vasta confusió del crepuscle, Topper va veure, cap a l'horitzó, llums confuses després dels arbres retallats. Topper i la seva companya contemplaven aquella ensulsiada calidoscópico de la naturalesa amb mirada profunda i pensativa, una mica tocada per la malenconiosa apreciació dels quals miren una estona una posta de sol. Topper va sacsejar la seva cama acalambrada i va mirar a la jove que tenia al seu costat. -És molt bonic -va observar tímidament-. Què et sembla? -No em preguntis el que em sembla -va contestar ella-. Després, sacsejant les espatlles, va afegir-: Ho trobo fastigosament cridaner. -Sí. També m'ho ha semblat a mi. Un pelín exagerat.