Molts canvis en el règim de la intervenció pública sobre l'economia s'han precipitat durant l'últim lustre de crisi. Un significatiu afegit constitucional (el nou tenor de l'article 135, dedicat a l'estabilitat pressupostària), multitud de decrets-lleis i diverses lleis de gran rellevància. Reformes del sector financer, el comerç, els transports i l'energia, per citar només algunes, més una infinitat de mesures administratives i pronunciaments jurisprudencials a tenir en compte en la nostra anàlisi. La recessió ha posat a prova les clàssiques tècniques de policia, foment i servei públic, evidenciant fallades passades per alt durant l'anterior dècada de creixement del PIB espanyol. Pràctiques no qüestionades en període de bonança es consideren avui aborrecibles, quan finalment calibrem el cost de la relativa impunitat amb la qual alguns responsables públics i privats han manejat els recursos de tots, saltant dels nivells de govern a les corporacions privades sense rendir comptes per la seva gestió ni assumir els danys produïts. Malgrat aquest preocupant escenari, ens mantenim com a Democràcia Social de Mercat en el context de la Unió Europea. Ens trobem davant una cruïlla en la qual, una vegada més, el pragmatisme amb aspiracions ideals ha d'imposar-se a les visions més rácanas i miopes de la teoria econòmica. El desafiament de la innovació es presenta també per al Dret administratiu econòmic, obligat a readaptar el seu instrumental i presentar solucions cooperatives i competitives en cadascuna de les seves institucions: les seves fonts, organització, procediments, garanties, controls... Innovar la intervenció pública i aconseguir que la regulació administrativa afavoreixi la innovació.