Amb Fi de segle -referit, és clar, al final del segle XIX-, l'escriptor ens proposa quatre nouvelles, que potser siguin la millor forma per conèixer a Morand i apropar-se als seus punts de vista, al sarcasme i la ironia, al menyspreu cap al popular i comú: el seu estrany sentiment de superioritat intel·lectual i moral, el seu elegant cinisme. La primera, Flor-de-Cel, es desenvolupa entre Viena i Pequín i narra les disputes de tres oficials per l'amor d'una dona que acabarà tràgicament torturada fins a la mort pels bóxers després d'haver-se convertit en lazarista. La segona nouvelle, La Presidenta, pansa als Estats Units i ens mostra a una dona forta de caràcter dominada per la cultura de l'alta burgesia de la seva època. Amb El basar de la caritat, planteja el clàssic escenari marit-dona-amant, del vodevil que acaba en tragèdia. Finalment, amb Foc senyor duc, que ens retrata a un home vidu de qui tota la família vol l'herència, ens trobem en un territori més divertit, gairebé com si es tractés d'una farsa amb un final feliç digne de les comèdies de l'època daurada del cinema.