Mai es va anar, però ara ha tornat. Si, en el primer lliurament dels seus desventuras, Henry Bech arrossegava el seu trist però també còmica figura pels somorts països de l'òrbita soviètica, en aquesta, ja complerts els cinquanta i començant a pentinar cabells blancs, les seves aventures li porten a impartir pelegrines conferències sobre literatura en pintoresques capitals del Tercer Món, a promocionar la seva obra en televisions australianes, a recórrer Terra Santa i les Highlands escoceses amb la seva esposa? Sí, amb la seva esposa, perquè el narcisista i rijoso Bech ha acabat casant-se amb Bea (una ex, germana d'una altra ex) i s'ha instal·lat amb ella i els seus tres fills en uns afores residencials. Allí aconsegueix completar per fi la novel·la en la qual portava treballant durant quinze anys de sequera creativa. I inesperadament, dóna la campanada i el seu èxit li retorna al centre del mundillo literari. Potser tot és vanitat, però no hi ha malament que cent anys duri.