«Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i viu amb la meva germana Constance. Sovint penso que amb una mica de sort podria haver estat una dona llop, perquè els meus dits mitjà i anul·lar són igual de llargs, però he hagut d'acontentar-me amb el que sóc. No m'agrada rentar-me, ni els gossos, ni el soroll. M'agrada la meva germana Constance, i Ricardo Plantagenet, i l'Amanita phalloides, la oronja mortal. La resta de la meva família ha mort.» Amb aquestes paraules es presenta Merricat, la protagonista de Sempre hem viscut al castell, que porta una vida solitària en una gran casa apartada del poble. Allí passa les hores reclosa amb la seva bella germana major i el seu ancià oncle Julian, que va en cadira de rodes i escriu i reescriu les seves memòries. La bona cuina, la jardineria i el gat Jonas concentren tota l'atenció de les joves. En la llar dels Blackwood els dies discorrerien afables si no fos perquè els altres membres de la família van morir enverinats allí mateix, en el menjador, sis anys enrere.