Si en L'escala dels mapes i Tocar-nos la cara Belén Gopegui tractava del fracàs de les relacions, de la societat com a refugi en un present sense referents, sense espais col·lectius, en La conquesta de l'aire és els diners el que actua com a vector ocult que uneix tots els punts. Carlos Maceda demana als seus dos millors amics diners per sufragar la crisi de la seva petita empresa d'electrònica. Ells accepten deixar-li-ho i, a partir d'aquest moment, les decisions de les seves vides queden a la intempèrie, com si l'acte de prestar i rebre diners els hagués deixat exposats a la mirada de les persones properes. Exposats a la mirada del narrador. Els personatges de la conquesta d'aire van créixer sentint parlar d'institucions -amistat, bé, justícia social- que ja eren solament el ressò de si mateixes. Per això volen recuperar la capacitat de crear les seves normes i actuar al marge de les del seu grup social, encara que intentar-ho pugui ser com omplir-se les mans d'aire, com fer castells en l'aire, com voler viure de l'aire. Perquè la llibertat no es té, es conquista. La conquesta de l'aire va ser portada al cinema pel director Gerardo Herrero sota el títol Les raons dels meus amics. Crítiques: «Una novel·la fabulosa, dura, descreguda, sobre nosaltres (burgesos que caminem en els trenta), dels nostres falsos èxits, traïcions i autoengaños.» Roberto Enríquez