En l'arrencada de la novel·la, el narrador confessa al seu pare que, vint anys enrere, en les acaballes del franquisme, algú li va demanar que traslladés en el seu cotxe a uns activistes d'ETA. Comença així un procés de reconstrucció de les coses que mai es van dir entre pare i fill, les raons de les seves desavinences, la qual cosa els seus silencis van poder ocultar. El fill té un doble motiu per afrontar tal exercici de memòria: els metges acaben de diagnosticar al seu pare una malaltia mental degenerativa, i est acaba de rebre una carta exigint-li el pagament de l'impost revolucionari. Però el pare ha començat ja a habitar aquest territori estrany en el qual temps i espai són gradualment conquistats per les hosts del regne de l'oblit. I quant al món de la violència, aviat comprova que, per allunyar-se d'ell, desitjar fer-ho pugues no ser suficient. El narrador va embastant així el record sempre imperfecte dels fets i dels silencis que han marcat la vida entre pare i fill, el seu desenvolupament en la memòria i, sobretot, la seva incidència moral en el present i en la relació entre ells. La novel·la, a través de la confessió que el narrador fa al seu pare, recorre uns anys crucials de la nostra història, des de l'agonia de la dictadura als primers 90 del segle passat, una època que encara ens interroga a tots –i ens interrogarà encara llargament– sobre les nostres opcions en determinats àmbits de la nostra vida, molt especialment en el de les eleccions morals.