Obra mestra de la literatura espanyola contemporània, Si et diuen que vaig caure és una de les novel·les més ambicioses i valentes del nostre temps, un calidoscopio estilístic en el qual reverbera la memòria de la postguerra. Escrita a la fi dels anys seixanta i prohibida per la censura, Si et diuen que vaig caure constitueix una secreta i nostàlgic comiat de la infància, així com un quadre alhora sòrdid i poètic de la vida durant el franquisme. Es tracta a més d'una de les novel·les més personals d'autor, doncs, segons el propi Marsé, en escriure-la solament pensava en els anònims veïns d'un barri pobre que no existeix a Barcelona, en els furiosos nois que van compartir amb ell els carrers leprosos i els jocs atroços, la por, la gana i el fred, en la seva pròpia infància i adolescència. El subtil entramat narratiu està compost per veus diverses, contraposades i fins i tot contradictòries, veus que ronden la impostura i l'equívoc, que teixeixen i destejen una espessa trama de signes i referències i un ambigu sistema de ressons i ressonàncies. Ressenyes: «Estem davant una novel·la que es pot explicar entre el més valuós de la novel·lística de postguerra, potser la més important sobre els sinistres anys quaranta.» Gregorio Morán «Mai ha escrit una pàgina on no passi alguna cosa interessant.» Eduardo Mendoza