El moment de dir prou pretén recollir un sentiment compartit per molts catalans però que pocs gosen expressar obertament. És un crit que denuncia la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana, atenallada per la correcció política i l’acomplexament històric però, significativament, capaç de manifestar-se multitudinàriament en ocasions. Parteix d’una “auditoria” que analitza l’inacceptable tracte que rep Catalunya a mans de l’Estat espanyol tal com ha il·lustrat l’episodi del nou Estatut. També assenyala la tolerància inaudita de què gaudeix el franquisme residual a l’Estat (tal com s’ha vist en l’elaboració de la Llei de la Memòria Històrica) i el que això suposa políticament. Alhora exposa el paper de la Conferencia Episcopal Española com a adreçador moral de facto de la vida pública. L’autor acaba reflexionant sobre la treballada exclusió de Macià com a referent històric i el cas Maragall com a paràbola del mateix país. El llibre ho complementa amb un compendi d’idees pràctiques per al futur