Company de generació de Josep Pla, Julio Camba o Manuel Chaves Nogueres, Gaziel va ser juntament amb ells un dels grans del periodisme d'aquesta època. Condemnat a l'ostracisme després de la guerra civil, Gaziel va viure dues dècades en el Madrid gris de la postguerra un exili interior fruit del com és aquest dietari amarg i lúcid. En ell reflexiona sobre l'enfonsament moral i intel·lectual de l'Espanya de la postguerra; el paper no sempre gloriós dels grans intel·lectuals com Ortega, Marañón, Pérez d'Ayala o Azorín; la traïció de molts idealistes que després de la guerra van optar pel pragmatisme més cínic; la situació de l'Espanya franquista en el context internacional; l'encaix de Catalunya a Espanya i el d'Espanya a Europa; la lenta recuperació de les democràcies europees després de la Segona Guerra Mundial i la relació del vell continent amb Estats Units. I al costat del món de la política, retazos de la seva vida quotidiana en el Madrid del Lhardy el Ritz; trobades amb personatges com Julio Camba, Augusto Assia o Joaquim Sunyer; lectures de clàssics com Zorrilla, Montaigne, Voltaire, Pascal, Chateaubriand, Shakespeare, Valéry o Gide; reflexions sobre la història d'Espanya o el cristianisme ... El resultat és un llibre estripat i precís, sense mitjanes negres, que il·lumina una època clau de l'Espanya moderna. ?Gaziel era el que en el sistema de la cultura francesa denominen un sage? Josep Pla ?Meditacions en el desert il·lustra el drama dels demòcrates que, en l'exili interior, es mantenien ferms. El propi Gaziel ho presenta com un dietari intel·lectual que ho va salvar de la tristesa durant els gairebé vint anys que va viure a Madrid... Meditacions en el desert recull les reflexions d'un home estupefacte amb la seva pròpia trajectòria vital, el món i el temps que li ha tocat viure?. Enric Vila ?Meditacions en el desert és, a més d'un gran llibre ?al meu judici, el principal llibre de Gaziel-, encara avui un llibre necessari. Fa temps que tothom sembla haver optat per l'ambigüitat; aquest llibre, asprament, és tot claredat?. Pere Gimferrer