DESPRÉS D'una dramàtica crisi interior, una nit tempestuosa de primers d'octubre de 1892 a Gènova, el jove Paul Valéry (Sète, 1841 -París, 1945), en vespres de complir 21 anys, renunciarà a la literatura per consagrar-se a la vida de l'esperit, al seu jo pur i al rigor de l'intel·lecte. Vint anys després, en l'hivern de 1912, instat pel seu amic André Gide al fet que reuneixi i publiqui els seus antics poemes, es reconciliarà amb l'art de fer versos. Fruit d'això seran La Jove Parca (1917), Àlbum de versos antics (1920) -recopilació de les seves composicions escrites entre 1889 i 1890, entre les quals destaca "Narcís parla", el més bell poema de la seva etapa simbolista- i Cármenes (1922), la seva obra mestra i última en poesia. Valéry va seguir treballant els poemes de l'Àlbum per a edicions posteriors. La que el lector té a les seves mans es correspon amb la de 1931, la definitiva.