Uns mesos abans de l'esclat de la Revolució Russa, emergia de la Duma el primer clam bolxevic. No va ser un obrer el que va prendre la metxa que portaria a l'abdicació del tsar i la caiguda de l'Imperi, sinó un diputat del parlament, un patriota que va creure tenir a les seves mans la destinació de tota Rússia. Vladimir Purishkévich volia defensar el tron de la nefasta influència del diabòlic Grigori Rasputín, que dominava amb el seu poder hipnòtic als tsars i dirigia secretament un país que, ja minvat per la Primera Guerra Mundial, marxava irremeiablement cap a l'abisme. Davant la misèria econòmica i l'amenaça d'un alçament obrer, solament quedava una opció per acabar amb la crisi interna: matar al stárets. Entre la boira que envolta la mort de Rasputín, Mario Verdaguer desplega una trama de misteri i confabulació entre membres del govern i l'aristocràcia russa que acabaria amb l'assassinat del que havia estat durant anys el protegit dels tsars. Grigori Efimovich Rasputín, miserable mujik que va decidir el rumb d'una nació sencera, l'home més poderós de Rússia, queia mort en el palau de la Moika el 17 de desembre de 1916. Dos mesos després, les profecies del diable sagrat es complien, i hordes de camperols famolencs envaïen Petrograd unint-se a l'onada revolucionària que posaria fi a l'Imperi rus.