Fins avui sempre havíem escoltat a Cecilia (1948-1976) cantar els seus poemes que, al llarg de sis anys de carrera, va compondre i va gravar. Són cançons tan famoses com a Dama dama, Gens de gens, Vaig ser, La meva gata Lluna, Caminar, La meva volguda Espanya, Amor de mitjanit o la archiconocida i versionada Un ramito de violetes. Són temes que formen part de la memòria col·lectiva de tots els espanyols que van viure en aquella primera meitat dels anys 70 i que, a més avui dia, són coneguts i reinterpretats per joves artistes que admiren el llegat que ens va deixar. Si no hagués estat per aquella fatídica matinada del 2 d'agost de 1976, segur que el volum que ara ens ocupa pesaria molt més. Convidem al lector a submergir-se en les lletres de Cecilia i descobrir-la a través dels seus versos. Cecilia ens cantava les seves cançons i Eva (com la cridaven els seus afins) ens relata a cau d'orella tot un seguit de vivències a través de personatges de l'època, records d'infància, històries d'amor i diversos retrats de l'època que li va tocar viure. Són poemes en moltes ocasions profunds, reivindicatius, moderns i fins i tot feministes però sobretot, són l'essència d'una artista que va irrompre en el panorama musical espanyol d'aquells primers 70 i que a dia d'avui segueix vigent en tots els seus aspectes. JESÚS CARAMES