Est és el llibre pel qual Marta Sanz va ser a punt de deixar d'escriure. Una novel·la pràcticament inèdita, una novel·la sense lectors, tal vegada perquè parla del cuc que corroeix el cor de la poma en un món perfecte. En 2004, any en què va ser escrita, Amor fou apuntava cap al molt que ens costa dir que l'emperador va nu; ho fa també avui, que la presentem en versió corregida i actualitzada. Gairebé totes les profecies d'aquesta novel·la s'han anat complint: aporofobia, gentrificación, banderes nacionals que onegen en el centre de les places, un patriotisme pertorbat, el residu franquista que oxida la convivència, la brutalitat que s'exerceix des del poder, l'okupació, els límits de la democràcia i de l'Estat de dret en el neoliberalisme, la justícia sense bena en els ulls, la manipulació pública a la qual se sotmeten certes vides íntimes... La ponzoña és la metàfora que nodreix una escriptura de profunditat espeleológica.Amor fou planteja preguntes entorn de la nostra educació sentimental i política. L'amor empasta les veus, i la literatura s'aparta de la suavitat lliscant de la seducció, per subratllar la seva violència. La mirada del Marquès de Sade més educatiu enverina les pomes i l'aliment dels emperadors. Perquè possiblement Amor fou és un conte de fades salvatge, d'aquests que se censuren per no escandalitzar als nens, ni als adults que preferirien romandre en una infància eterna.en aquesta història triangular Raymond, des del seu observatori, vigila la felicitat conjugal d'Adrián i Lala, la seva antiga núvia, i no pot suportar-la. Decideix intervenir en ella amb la seva mirada evocadora i la seva presència disfressada. Raymond porta una barba postissa. Però fins a les petites maldats poden tenir horrendos efectes secundaris. El perill es fa més intens quan Elisa i la seva filla Esther, encebada com aquests nens canibalizados per la bruixa, interfereixen en la història i porten amb elles els incendis, els anònims, l'abús, les cicatrius i una ridícula caixa de bombons enverinats.