«En la catedral de la cinefilia ?escriu Juan Manuel de Prada? hi havia també una cripta a la qual gairebé tots els devots oblidaven apuntar-se, una cripta lóbrega i rumorosa de ressons que semblaven sospirs de les ánimas del purgatori. I en aquella cripta, en la qual fins als sagristans del culte cinèfil havien oblidat prendre una vela, es guardaven les relíquies més valuoses, o si més no les més desconcertantes, inesperades o sublims. Com el meu cinefilia no es arredraba davant gens, jo baixava des de nen a aquesta cripta, per venerar aquelles relíquies oblidades?». Els tresors de la cripta és la crònica d'aquesta aventura clandestina. Juan Manuel de Prada, cinèfil voraç (i omnívor) des de la infància, ens brinda en aquest llibre únic una història alternativa del setè art a través de la seva predilecció pels cineastes maleïts, pels gèneres cinematogràfics menys prestigiosos, pels títols més anatemizados, per les extravagancias formals, per les pel·lícules «rares i esmunyedisses com un ermini» que l'autor ha perseguit afanosamente durant dècades, com si d'un nou Grial es tractessin. Una obra personalísima, omple de fervor i entusiasme, també d'erudicions xocants i per ventura apócrifas, en la qual Juan Manuel de Prada, alhora que rescata les perles més inaccessibles de la història del cinema, ens brinda una apassionant radiografia de les seves preferències estètiques, sempre caracteritzades per «una tirada indisimulada cap als rars i els proscrits, els excèntrics, els derrotats i els réprobos». Juan Manuel de Prada va néixer en Baracaldo en 1970, encara que va passar la seva infància i adolescència a Zamora. Amb el seu primer llibre, Conys (1995), i els relats de El silenci del patinador (1995, ampliat en 2010) va sorprendre a la crítica per la seva poderosa imaginació i el seu audaç ús del llenguatge. En 1996 va debutar en la novel·la amb Les màscares de l'heroi, que va obtenir el Premi Ull Crític de Narrativa de RNE i acaba de reeditar-se amb motiu del seu vintè aniversari. En 1997 va rebre el Premi Planeta per La tempestat, que va ser traduïda a una vintena d'idiomes i va significar la seva consagració internacional. La seva novel·la Les cantonades de l'aire (2000) i la col·lecció de semblances Estripats i excèntrics (2001) completen, amb la citada Les màscares de l'heroi, la seva «trilogia del fracàs». La vida invisible (2003) va rebre el Premi Primavera i el Premi Nacional de Narrativa, i El setè vel (2007) es va alçar amb el Premi Biblioteca Breu. En 2012, després d'un llarg silenci narratiu, va publicar Em trobarà la mort, i en 2014 la monumental Morir sota el teu cel. Posteriorment, apareixerien El castell de diamant (2015), guardonada amb el Premi de la Crítica de Castella i Lleó, i Merla blanca, cigne negre (2016), tal vegada la seva novel·la més personal i sincera. Ha obtingut els més prestigiosos reconeixements del periodisme literari; entre uns altres, els premis Mariano de Cavia i Julio Camba.