Profundament humana, la poesia meditativa de Javier Lostalé mai opera de manera abstracta, sinó anant a beure al real, fent del real el punt de partida i d'arribada de qualsevol reflexió. En Cel, el poeta duu a terme un procés de sublimació, de concentració expressiva, que si ja era perceptible en els seus llibres anteriors, aquí adquireix tota la seva plenitud. En ell la nuesa, la depuració són primordials. Ja no assistim de forma explícita a la càrrega autobiogràfica, sinó que tots els elements estan sotmesos conjumina prova de despojamiento, de esencialidad, de reducció de l'anècdota respecte al significat simbòlic que aquesta anècdota concita. L'amor, la mort, el temps, la solitud, la vida que es va viure i la que no es va viure, s'escriuen aquí amb un llenguatge tibant i bell, d'enorme càrrega emocional. De vegades llegim aquests poemes com un ajust de comptes del poeta amb si mateix, altres com les paraules que formen un testament. Lostalé es mira en el mirall dels anys i veu que les ferides i les pèrdues són les línies que formen el seu rostre, perosobre tot aquell que ja no està, el que va morir, el que es va sepultar en l'ombra.