Qui va ser de debò Vivian Maier, la gran fotògrafa? Per què mai va voler mostrar les seves fotos a ningú? Com explicar tant misteri? Feia falta Una vida prestada i el talent de Berta Vias perquè aquesta dona fosca tornés per fi a la llum i ens expliqués la seva història. «Cada autoretrat de Vivian Maier aprofundeix el seu secret en lloc de dissipar-ho. Mira des de tan lluny en aquestes fotografies com un fantasma d'ella mateixa que es passeja d'incògnit entre els vius, amb la càmera al coll.» Antonio Muñoz Molina, El País Era alta, d'ossos grans i andares enèrgics, com si la vida li hagués encarregat una missió i ella fora a complir-la sense miraments. Vestia abrics amplis, faldilles i vestits que li tapaven els genolls, barrets d'ala ampla i sabates còmodes de taló baix. Podem imaginar-la caminant pels carrers de Nova York o Chicago en els anys seixanta del segle passat i portant de la mà a uns nens perquè Vivian Maier, la gran fotògrafa que ara rep l'aplaudiment internacional de la premsa i del públic, durant tota la seva vida va ser ni més ni menys que una mainadera, una dona sense família, sense fills i sense casa pròpia. L'única cosa que sempre va sentir molt seu era una màquina fotogràfica que l'acompanyava a totes parts, penjada del coll o amagada en una butxaca. Va ser així com va robar el somriure d'unes nenes, la ganyota àcida d'una anciana o la seva pròpia mirada, carregada de preguntes. Milers de negatius van descansar durant molt temps en velles caixes, i solament després de la seva mort algú va començar a revelar al món el geni del seu treball. Vivian Maier: una dona misteriosa que per fi parla gràcies a la imaginació i el talent de Berta Vias, que li ha prestat una vida sencera. ------- «Sóc. Ets... Què has estat? Una espia sense sou. Una artista sense públic. Una dona sense fills. Sempre amagada darrere de tu mateixa. No t'agradava veure't. No et va agradar mai. Sempre mirant cap a dins o més enllà de la teva ombra, encara que, malgrat tot, t'observaves. No gaire, perquè de seguida estrenyies el botó, s'obria el obturador, i, clic, aquí quedava per sempre la teva silueta, en el mirall de l'aigua, en les ones d'una cornucòpia o en la superfície suau i llisa d'una esfera de metall, multiplicada fins a l'infinit. A tot arreu i en cap, perquè estaves allí àdhuc sense ser, perquè eres sense estar, com si no tinguessis vida, i el teu nom no importava.» ------- Ressenyes: «Una prosa neta, nítida i molt preciosista que dóna gust llegir.» Martín Casariego, La Vanguardia «Un bell desafiament. La seva aproximació, de vegades a un fantasma, unes altres a una ombra, pren cos a través dels personatges que van envoltar a la fotògrafa, que es fa present aquí més que en la seva pròpia vida.» Inés Martín Rodrigo, ABC Cultural «Amb audàcia i encert, Vias Mahou tria la segona persona, i això ens aproxima encara més a Vivian Maier, deixant la impressió de que la seva veu -molt bé modelada- ens arriba directament. Com si estiguéssim sentint-la parlar.» Ana Rodríguez Fischer, Babelia «Una novel·la amb una lectura feminista molt interessant.» Benjamí Prado, La Finestra, Cadena Ser «Berta Vias Mahou ha aconseguit transcriure la partitura callada d'una vida que murmura en la foscor amb l'art de la novel·la.» Jorge F. Hernández, El País «Una lectura intensa de la qual no resulta fàcil desprendre's.» Manuel Rodríguez Rivero, Babelia «Berta Vias aconsegueix en aquesta novel·la, dura i deliciosa, esquinçadora i admirable, que viatgem pel cor i la ment d'una creadora ciclópea, desprejuiciada i proteïca, que encarna l'ideal de l'artista pur.» Rubén Castillo, Paperblog «Escrit amb un estil suau i contingut, Una vida prestada és un exercici captivador d'homenatge i imaginació.» Martin Schifino, Estafis Literary Supplement