Jean-Jacques Rousseau, per a John Pocock, el Maquiavel del segle XVIII, apareix aquí de la mà de Robert Wokler com un contemporani del nostre món. Més enllà del contracte social, la contribució de Rousseau en el seu conjunt ofereix una enorme coherència interna i es manifesta com el treball d'un autor que va entendre que la naturalesa era una deïtat a la qual l'home havia de subordinar-se sense que el progrés pogués, amb els seus assoliments, destruir el que com a obra de la creació condiciona la nostra capacitat de transformar les coses. Les meditacions del paseante solitari són una mirada retrospectiva en la vida d'una intel·ligència que va fer de la cultura un arma fonamental per a la política perquè, com subratlla Wolker en el seu estudi de presentació el Rousseau, sabia que la cultura era bastant més que una tècnica al servei del homo economicus.