Rafael Alberti és autor d'una dilatada que posseeix com a eix la foscor, al costat d'una esperança constant d'escapar cap a la llum. Aquesta foscor es combina amb un sempiterno sentiment de desarrelament cap al present que el propi autor va definir com la nostàlgia inseparable. Alberti va sofrir l'exili després de la derrota de la II República en la Guerra Civil. Però el sentiment d'exili existia abans d'abandonar Espanya; perquè, en realitat, els successius paradisos perduts que enyora no són espacials, sinó temporals. Alberti és incapaç d'arrelar-se al seu present, en el qual no troba la seva identitat.