«Hi ha moments en la meva vida en els quals Trieste es presenta amb tal exactitud en el meu inconscient que, onsevulla que estigui, em sento transportada fins a allí. És una sensació comparable a aquests instants arcans de quietud que en ocasions interrompen una conversa absolutament banal, en els quals es diu que ha passat un àngel.» Jan Morris, la gran autora britànica, ens lliura el malenconiós relat de Trieste. Un viatge en el temps, evocant els cafès i els molls que van fascinar a Joyce i perseguint el fantasma de Italo Svevo, ciutadà il·lustre d'aquest «no lloc». Una ciutat on cadascú és lliure de descobrir la seva pròpia identitat i de viure sense restriccions. Parador ideal per a ànimes errantes i solitàries i para tot aquell que no troba el seu lloc al món. Trieste és abans de res un refinat estudi sobre la identitat. Morris fa un recorregut pel seu turbulenta història: únic port de l'Imperi austrohúngaro, propulsora d'una civilització irrepetible, Trieste sempre va ser fidel a la Casa d'Habsburg, malgrat les tres breus ocupacions napoleòniques. Amb la caiguda de l'Imperi va ser annexionada a Itàlia per raons merament geogràfiques, fet que marcaria el principi del seu declivi Un «no lloc» que Morris sent com a encarnació d'una utopia, aliena al concepte de nació o nacionalisme, un híbrid de races, llengües i cultures, una ciutat miratge. El sentiment predominant del llibre és la sehnsucht: la nostàlgia del poder que li ha estat arrabassat, la fascinació per la grandesa perduda que ja no tornarà. Un llibre poètic, una encertada reflexió sobre la idea d'identitat i sobre la influència de la Història en la destinació de les ciutats, Trieste passeja per aquestes pàgines com una gran dama que viu en el record de l'antiga esplendor, incapaç d'adaptar-se a la modernitat i a la seva pròpia nacionalitat.