L'entrevista, com a gènere periodístic, ha desbordat fa temps les meres lleres de l'actualitat per convertir-se, a més, enmig de difusió del pensament de filòsofs, científics o artistes. Així, la popularització dels mitjans de masses fa avui accessibles, tant a experts com a llecs, l'obra i les principals reflexions d'els qui coneixem com a intel·lectuals . Això és el que ens ofereix Donar raó, d'Emilio Lledó: l'aproximació que possibilita la seva paraula viva, com a interlocutor que dialoga i respon sobre qüestions específicament filosòfiques o d'altres més mundanes, a la realitat política i social de cada moment. El característic del filòsof és, justament, «lógon didónai», donar raó, abocar a la llera d'aquests diàlegs -que avui podem seguir en la premsa o altres mitjos comunicadors- el refrescant fluït de les paraules que, per pensades, eviten lliscar-se sense sentit per la relliscosa superfície del quotidià però no renuncien a parlar d'aquest: he aquí el propòsit d'aquest llibre. El verb reflexiu del seu autor -jovial i exquisit alhora- atreu així, amb la major naturalitat del món, el favor de lectors i espectadors fastiguejats de solemnitats i vaciedades. Al llarg de trenta-vuit converses mantingudes durant l'últim mig segle, el filòsof Lledó desgrana les seves meditacions sobre la vida i irriga i esponja amb aquestes el terreny en què trepitgen, pensen i bateguen els seus entrevistadors i els seus lectors: