«El meu pare va embogir durant vint-i-un dies en l'estiu de 2011, després d'una operació rutinària les complicacions de la qual segueixen sent, encara avui, inexplicables. Al llarg d'aquelles tres setmanes assegurava ser Lenin i demanava que ho tractessin com a tal, arribant a exigir que el seu informe clínic i les medicines que li eren subministrades portessin escrit el nom de Vladímir Ilich Uliánov. Els metges van accedir a semblant canvi identitari, encara que van continuar cridant-li senyor R., alguna cosa que sens dubte li disgustava. D'altra banda, el seu caràcter amb prou feines va variar, seguia sent el mateix home aguerrido i bromista que de costum.» Heus aquí una novel·la modèlica per a aquest temps d'incerteses. «Modèlica» per tot el que ens revela en un temps sense revelacions ja. Però no impositiva, sinó cordial: perquè proposa diàleg. La novel·la d'un trasterrado (en certa manera), d'algú que és tant d'un lloc com d'un altre. I, no menys important, la novel·la (també) d'un desclasado. El jove professor universitari i el seu pare obrer i fill i nét d'agricultors. De La Manxa a Catalunya, de l'estètica de l'arada a l'Estètica amb majúscules. Heus aquí una novel·la d'amor filial i d'amor polític. Una novel·la sobre la lluita de classes quan ja queden poques forces per a la lluita, quan aquesta ha estat capitalitzada per alguns partits i ha estat reduïda a eslògans. El pare està malalt i torna al seu lloc d'origen, el fill està «malalt» de vida i de passat, i també de desig per saber i estar, com quan era nen. I riu d'ell mateix encara, i segueix tenint por... però ha après a tenir-ho. És a dir, a suportar-ho. En aquestes pàgines no es menysprea l'humor ni quan es parla de la mort o la bogeria, però es fa de manera molt seriosa. Per fi, un llibre que ens fa somriure enmig de la malenconia sense negar «la possibilitat de la revolta».