És l'ànima humana en el sentit antropològic l'essència de tot el positiu, el mur contra el mal, l'aigua que ha d'apagar el foc de l'angoixa, és l'ànima l'últim reducte de la humanitat. Perdre el sentit de l'ànima seria la desesperança, l'agonia, la mort sense sentit, la tristesa en la seva major intensitat, la negació de la pròpia vida. De l'ànima humana neix la cultura en tota la seva màxima expressió, neix la filantropia cap als altres, neixen les “ganes de viure”, neix el mateix “sentit de la vida”. Per això, parlar del costat positiu de l'ànima humana és una redundància; l'ànima és pura força positiva, és la font de la raó de ser, i no cal entendre al mateix ésser humà sense aquest nucli inexplicable, immaterial però més real que la pròpia matèria. Parlem de l'ànima, escrivim sobre l'ànima, expressem en l'art l'ànima, però l'ànima humana que no veiem, de la qual gens sabem, però que sempre sentim, és la nostra llum, és la llum, és l'explicació del que som i l'energia de la qual neixen aquestes senzilles paraules que volen obrir la porta d'un text ple d'esperança i il·lusió, escrit per moltes plomes, per moltes ànimes, per a altres ànimes que es fondran amb els autors buscant sempre el positiu que tenim en el nostre interior.