El mateix camí de tots els dies es val d'una sola veu, la de Letitia Branea, una adolescent de la Romania dels anys 60, a la qual el lector segueix fins que aconsegueix l'edat adulta. Criada per la seva mare (doncs el seu pare, divorciat, està purgant llargs anys de presó sense que la filla sàpiga per què), Letitia viu en una petita ciutat de províncies, en una casa amb una única habitació, amb la seva mare i el seu oncle Ió, qui fa les vegades de pare, immersa en un ambient molt limitat i que li resulta sufocant. Podria ser la novel·la sentimental de qualsevol adolescent occidental amb una anàlisi tan fina que sembla un diari íntim. Però El mateix camí de tots els dies barreja amb gran habilitat la crònica històrica dels anys 60 amb la història d'una educació sentimental. El món ha canviat en aquests 35 anys, però la dificultat de triar un la seva destinació quan es marxa d'una ciutat de províncies a la capital, la vida en una residència universitària, les amistats amb companys d'estudis, les estratègies de l'amor, l'espera febril del futur i els dilemes morals per entrar en la vida són universals. Davant els nostres ulls es construeix una destinació forjada de preguntes i esquinçaments sentimentals, de l'elecció entre indignació i submissió, entre confessions i silencis. El mateix camí de tots els dies va ser la primera novel·la de Gabriela Adamesteanu (1975) i amb ella va guanyar el premi de la Unió d'Escriptors a una obra de debut i el de l'Acadèmia, en 1975. L'edició moderna inclou paràgrafs que en el seu moment van ser censurats. Entre altres idiomes, està traduïda al francès, alemany i italià.