Certs estudiosos i artistes dels segles XV i XVI van sentir i van expressar un nou sentit del passat, especialment a Itàlia. No és fàcil definir-ho, però el fet que algunes persones de l'època cridessin als seus propis temps Renaixement en contraposició al que ells mateixos van denominar Edat mitjana ho il·lustra clarament. Els humanistes van crear una identitat col·lectiva, com si d'una nova nació es tractés, diferenciant-se dels "altres"; van inventar el terme Edat mitjana igual que el de "temps foscos", "gòtic" i "escolàstic", etiquetes que van conservar la seva influència durant segles. En definitiva, els humanistes creien que el passat (antic i medieval) era qualitativament diferent al present. En la seva actitud cap a l'Antiguitat s'aprecia una "distància nostàlgica", una consciència de la diferència unida a l'admiració i al desig d'acabar amb ella. En canvi, davant l'Edat mitjana, els humanistes adopten una "distància irònica". La veritat és que els italians del segle XVI van desplegar tota una gamma d'actituds cap a l'Edat mitjana que van de l'afectuosa ironia de Ariosto en el seu romanç medieval Orlando furiós, al menyspreu amb el qual Vasari (almenys en certes ocasions) parlava de l'art gòtic i bizantí. Sobre tots ells versa el present assaig.