A l'agost de 1869 l'editor belga Albert Lacroix imprimeix la primera edició de «Els cants de Maldoror», una obra única i inclassificable, entre la confessió i la poesia en prosa, signada per un tal Comte de Lautréamont. Però Lacroix, temorós de la censura a causa del seu contingut blasfem, obscè i provocador, decideix finalment no distribuir-la a llibreries. Els exemplars, pagats pel misteriós Lautréamont -pseudònim inspirat en un personatge de Eugène Sue-, van quedar abandonats en els soterranis d'una impremta. Anys després es va saber que qui estava darrere de tan sonor «nom de guerra» era Isidore Ducasse, un jove de vint-i-tres anys, fill d'un diplomàtic francès i nascut a Montevideo, que havia mort de tuberculosi tan sol un any després. «Era un jove alt i bru, imberbe, nerviós, ordenat i treballador. Només escrivia de nit, assegut davant el seu piano. Declamava, forjava les seves frases, subratllant les seves prosopopeyas amb concordes» recorda el seu primer editor. Van haver de passar vint anys fins que l'obra va despertar de la seva letargia i va veure finalment la llum a París en 1890. Redescoberta per l'escriptor Léon Bloy, i reivindicada després de forma entusiasta pel moviment surrealista, el líder del qual, André Breton, la considerava «l'expressió d'una revelació total que sembla sobrepassar les possibilitats humanes», «Els cants de Maldoror» s'ha convertit amb el pas del temps en una llegenda, en un llibre maleït de culte. L'obra, un amarg i feroç al·legat en contra de la miserable condició humana i del seu últim responsable, el Creador, comença amb el següent advertiment: «Plegue al cel que el lector, enfervorit i tornat momentàniament feroç com el que llegeix, trobi sense desorientar-se el seu camí abrupte i salvatge a través dels desolats pantans d'aquestes pàgines ombrívoles i plenes de verí...» La present edició, a càrrec de Mauro Ermini, es complementa amb les «Poesies» i «Cartes», que conformen l'obra completa de Isidore Ducasse. Il·lustrada a color per Santiago Caruso.