Els contes de Rubén Darío no són meres mostres d'habilitat, sinó de veritable ímpetu narratiu. Més enllà del que puguin representar per a la història de la literatura, aquests contes tenen una dignitat pròpia i autònoma que els enclava en la immortalitat. És ben coneguda l'admiració que sempre va professar Gabriel García Márquez per la vida i obra de Rubén Darío, particularment per la seva poesia. Gabo va llegir reiteradament a Darío des dels seus anys adolescents, fins al punt de saber-se de memòria varis de les seves més notables poemes. En una ocasió va expressar que "El fatal" de Darío era el millor poema mai escrit en espanyol. García Márquez, que des de llavors va quedar magnetizado per la figura i l'obra de Rubén Darío, va deure mirar-se com en un mirall en els relats del seu mestre, ja que també ell havia estat un nen somiador en un llogaret del Carib, a cura de la seva àvia i de la seva bestia. I, com el poeta nicaragüenc, s'havia criat a l'ombra d'un vell coronel que li explicava mil i una històries de les guerres civils, el mateix que un dia li va portar de la mà a conèixer el gel.