Conté i projecta aquest últim llibre de poemes de Juan Cobos Wilkins dues profundes imatges simbòliques i complementàries: la d'un món, un temps, una forma de vida, que el poeta, testimoni, veu enfonsar-se en paral·lel a l'existència pròpia. A ambdues, foses en una, només pot respondre d'una forma activa: escrivint. Molt presents en els seus versos estan la desolació, el desemparament, la indefensió, l'orfandat, l'estranyament, el desarrelament, la contradicció bella i feridora d'existir. Estem davant un llibre en el qual el vertigen i la serenitat no són contraris, i solitud i bellesa porten aliança. Un llibre marcat per les absències, les pèrdues, l'assumpció del dolor i la consciència del compromís solidari amb el sofriment de l'altre. Construït amb, des d'i sobre el buit, el poemari té el pas del temps com a ritme mateix dels seus versos en els quals s'obren la transparència de la infància i l'hàlit de l'amor, capaços -a pesar que el món s'esfondra? d'aconseguir encara la màgia, la sorpresa, la alada metamorfosi que desafia a la mort.