Érase una vegada la fi és la confessió d'un condemnat, no necessàriament per la llei ?encara que la hi salti quan faci mancada?, sinó per un entorn degradat i freturós de dignitat, on la solidaritat entre desheretats s'ha tornat punyalada en l'esquena o en tota la cara. El revers d'un anunci recent del Gros. Un Gijón amb ressons de Vian, Goodis i Welsh es prepara per rebre el Nadal. Un pianista d'hotel alcoholizado que encara viu a casa dels pares contreu un deute de joc que no aconsegueix els mil euros. Assetjat pels seus perseguidors, emprèn una delirant fugida en espiral en la qual, com si fos un Scrooge contemporani, sobretot es donarà de cara amb els fantasmes del seu passat. Aquesta novel·la de Pablo Rivero ?un dels més destacats representants de «la literatura de barri DC (després de Casavella)», segons Kiko Amat? es pregunta si existeix realment la possibilitat de redempció en un entorn marcat per l'absència de perspectives, el treball precari i l'atur, els maltractaments, l'odi de classe i el menyspreu per un mateix, les addiccions, la sordidesa i el fastig. I ho fa amb un estil adrenalínico marca de la casa; un xut de realitat.