La primera novel·la de José Luis Perales narra la història d'un poble castellà al llarg de tres generacions. Un homenatge a la vida del camp a través d'una novel·la coral sobre l'amor, les arrels i les relacions entre pares i fills. El Castro és un poble tradicional de Castella que, durant molt temps, s'ha resistit a caure en l'oblit. Els habitants han somiat, viscut i estimat pels seus carrers de terra, a la sombre dels oms centenaris, enfront de la vella església de Sant Nicolás o en el mirador alt que dóna al riu. Però, encara que els anys passen i els més antics del lloc veuen com els seus descendents abandonen les cases que els van veure néixer, sempre hi ha algú que torna per fer front a la nostàlgia i recordar cadascuna de les seves històries. Com el primer amor d'Evaristo Salines, el rellotger sordmut; o el llarg viatge de Victorino Cabanyes amb globus aerostático; o la passió de Claudio Pedraza truncada per l'esclat de la guerra; o la bellesa llegendària de la gitana Cíngara i el seu local excavat en una cova... Històries que són també el relat del segle XX a Espanya amb El Castro com a testimoni i protagonista principal d'un llibre que arribarà al cor dels lectors. Van arribar al mirador. Van prendre seient en un banc de pedra sota l'om centenari que des del principi del món estava plantat allí. -Almenys -va dir Juan Lluna- això és el que els vells ens explicaven als nois quan érem nens. -En veritat -va contestar José Pedraza-, mai s'entendria el mirador sense aquest om. Testimoni de mil històries explicades o viscudes sota la seva ombra a l'estiu, o com a paraigua protector de la pluja en els dies foscos i freds de l'hivern. Quantes escenes d'amor haurà contemplat. Quants petons. Quantes abraçades d'adolescents abans que s'encenguessin les llums dels carrers en fosquejar, hora de portar a les noies a casa. -I quants comiats -va postil·lar Juan Lluna-. Encara que el més bell del poble era l'om de la plaça. Allí se situaven discretament les mares, el dia de la festa, per observar amb qui i com ballaven les seves filles. -O l'om de la plaça de l'església -va dir José Pedraza-. On, a la seva ombra, les dones teixien la llana, cosien o apedaçaven els pantalons, i donaven la volta als colls de les camises dels seus fills per retornar-los l'aspecte de noves, o feien encaix de bolillos a tal velocitat que no se'ls veien les mans, i sargien les seves mitjanes amb un ou de fusta, recordes? Una obra plena de sensibilitat, escrita amb talent, emoció i tendresa.