El vampir sempre ha estat entre nosaltres. Des dels súcubos, lamias i sirenes de l'antiguitat (com les que aguaiten en La mort de Ilalotha o Els habitants de la Illeta Middle), passant pel gul necrófago merodeador de cementiris (El Sabueso), fins al nosferatu o «no mort» de l'Europa de l'Est (La dama pàl·lida), precursor del vampir victorià, elegant i pervers, tal com ho va concebre John William Polidori en aquella tormentosa nit de 1816 en Vila Diodati. Tampoc poden faltar en aquesta travessia sagnant les filles de la foscor, que amb sinistre batre d'ales abandonen els sepulcres a la llum de la lluna (Isobel la ressuscitada, Berenice, La senyora Amworth, Rapsòdia hongaresa). Hi ha vampirs singulars, maleïts entre els maleïts, que semblen defugir als de la seva pròpia espècie (La filla de Rappaccini, El freixe, El 252 del carrer M. Li Prince, El paràsit); revisions més o menys heterodoxes del mite (Marsias en Flandes, El final de la nit, Fill de sang), així com entitats que transcienden la forma del vampir, però no la seva essència maligna (com apareixen en El almohadón de plomes, L'horror del túmulo, Horror al castell de Chilton, Mecànic grasiento, Un succés estrany). Vampirs ...i més que vampirs proposa una diabòlica travessia pel nucli i les estribaciones del mite del vampir, des de la seva formulació més clàssica (El Vampir de Polidori), fins al seu més sorprenent alteració o degeneració orgànica i ideològica (Un succés estrany d'Adam Niswander).