Diego (o Dídac) Ruiz és un dels personatges més interessants de la cultura catalana de la primera meitat del segle xx. Megalòman, plurilingüe, amic de la controvèrsia, òptim narrador i filòsof de l'entusiasme, va exercir de metge psiquiatre i director del Manicomi de Salt entre 1908 i 1912. Josep Pla descriu el pas de Ruiz pel sanatori saltenc amb aquestes paraules: «És una de les coses més grosses que han passat en aquest segle en aquest país». Durant la seva estada en terres gironines, Ruiz va travar una forta amistat amb Prudenci Bertrana, amb qui arribarien a escriure, a quatre mans, l'escandalós opuscle La locura de Álvarez de Castro. Anys més tard, aquesta publicació valdria un consell de guerra a Bertrana. Ruiz havia emigrat i deixaria que el seu amic entomés en solitari les conseqüències de la publicació. Prudenci Bertrana covà durant anys la intenció de venjar-se literàriament de Ruiz i, finalment, l'any 1925, veia la llum la primera edició de Jo! Memòries d'un metge filòsof, un retrat de Diego Ruiz per personatge interposat. La societat de l'època va reconèixer perfectament qui s'amagava rere la figura de Daniel Pérez i l'escàndol va ser monumental. Les crítiques van ser nombroses i Bertrana hi va respondre amb un extens article a la Revista de Catalunya, que el lector trobarà reproduït al final d'aquest volum. La present edició, a cura de Guillem Molla, parteix del text definitiu establert per Bertrana l'any 1934.