Abans de començar a escriure, Jardiel Poncela ja havia escrit molt. Perquè encara que la seva primera comèdia es va estrenar en 1927 i la seva primera novel·la llarga data de 1929, per a aquells anys havia publicat més de cinc-cents contes i articles en diverses revistes. Però el seu esperit perfeccionista li va portar a no incloure'ls en les Obres completes que va compilar en vida. Aquí va cometre un clar error, doncs la qualitat d'aquells relats no era en absolut inferior a la dels quals escriuria després. Aquest llibre presenta a un Jardiel desconegut o oblidat, però pletórico d'imaginació i recursos. És una cuidada selecció de narracions, peces de teatre breu i articles satírics que faran les delícies dels lectors, ja siguin jardielistas declarats o gents que s'apropin per primera vegada a aquest reconegut monstre de la comicitat. Aquests escrits van aparèixer en Bon Humor, un setmanari satíric que es va publicar de 1921 a 1931 i en el qual es va forjar l'anomenada «generació inversemblant». Aquesta revista -en la qual col·laboraven Ramón, Pérez Zúñiga, Luceño, López Rubio, To, Neville, Mihura, Antoniorrobles i uns altres- va ser un veritable laboratori d'experiments bergsonianos sobre el riure i el primer temple oficial de l'humor d'avantguarda. Enrique Jardiel Poncela (Madrid, 1901-1952) és un dels membres més destacats de la qual s'ha cridat «la generació inversemblant» i està considerat com el renovador de l'humor espanyol modern. La seva producció literària és ingent. Malgrat que se li coneix més com a dramaturg, va escriure també novel·les, contes, poesies, assajos, articles periodístics i guions cinematogràfics. Va dirigir pel·lícules i va ser empresari teatral. El seu humor avantguardista i cosmopolita va crear escola i va deixar una empremta jardielesca en els humoristes posteriors. A part de la seva obra creativa, Jardiel Poncela va ser un teòric de l'humor i va preconitzar la superioritat d'est sobre el gènere dramàtic. Per a ell, la comicitat era un dels fruits de la civilització. L'humor sorgeix de la intel·ligència. Per poder entendre-ho i apreciar-ho en profunditat ha de posseir-se una sòlida cultura, una aguda sensibilitat, un bon coneixement del propi idioma i una actitud sàvia davant el món.