De nen vaig tenir tot el misteri de la boira de Londres en el meu rober. De vegades un nen elfo vestit de verd, acompanyat d'un fada muda, cridava al cristall de la meva finestra i em demanava ajuda, perquè havia perdut l'ombra. En ocasions, era el capell de bec quallat d'estels de Merlín el mag qui em preguntava, per favor, si sabia el camí per trobar a Arturo. Arturus Rex, el meu bon amic: on caminaria. O la Lluna i els estels, els imperis que apuntaven sota el mantell de núvol de Venus, els homes de sis braços del planeta Mart, els rajos de la mort que derrocaven els avions de jugadors de pol ràpids com el llampec. I de nit, quan el llevant bufava i les persianes d'antany s'agitaven com a fulles d'un bosc de pedra, jo sabia que sota el llit reptaban les arpes d'algun ésser de malson. No tenia gens que témer: en algun lloc després de les cortines estava esperant, per protegir-me, la creu amb la qual vaig derrotar una altra nit al comte Drácula. La infància és una època de pors i preguntes. Ser adult significa, ai, claudicar davant la realitat: un deixa de ser lliure quan cobra la primera nòmina.