Si existeix un poeta del segle XX en el qual vida i obra es germanen sense impostura, aquest és Miguel Hernández. La seva afició a la lectura, el seu gust pels clàssics i la poesia van transformar el seu contacte amb la naturalesa en una font inesgotable d'inspiració, que va alimentar els seus versos. L'evolució de la seva obra es divideix en quatre etapes: després de les seves primeres composicions gongorianas i puristes (Perit en llunes), avança cap a la poesia impura de Neruda i els poetes del 27, per donar expressió a l'amor i a la crisi vital que ho acompanya (El raig que no cessa). Al començament de la guerra civil, la seva esperança en la lluita desplaça la seva poesia cap al llenguatge pla de la cançó popular i la lírica tradicional (Vent del poble i L'home aguaita). Però els seus anhels fracassen i el cansament apunta en versos que aconsegueixen la seva expressió més madura i íntima, espantat per l'espectacle bèl·lic, ferit per la mort del seu fill i la forçada llunyania de l'estimada (Cancioner i romancer d'absències). El poeta i novel·lista José Luis Ferris ha preparat aquesta antologia, de la qual afirma: «Poques obres presenten una coherència tan sòlida, tan rica de passió i de talent, tan unida a un origen i a una destinació.»