Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt fa possible el resseguiment biogràfic de Denise Desautels, una de les veus més destacades de la poesia quebequesa contemporània, és una carta al fill, en la qual els records evoquen i barregen, sense cronologia precisa, les relacions familiars i socials, l'art i l'escriptura, la moral i els costums, la política i l'economia, la quotidianitat en un lloc concret (el parc Lafontaine de Mont-real) i en un país, el Quebec dels darrers seixanta anys, que -per tants motius- ens és del tot proper i estimat. Denise Desautels se'ns mostra com una mare que intenta «passar comptes» de la seva vida tot reflexionant-hi amb el fill i, en els particulars vaivens del flux de la consciència, va descrivint els impactes que determinats fets biogràfics individuals o col·lectius -alguns d'ells, aparentment, sense importància- van causar a l'autora. «Ho diré tot. Tota la veritat. Ho juro. No tinc res a amagar. Però em fa por que això se sàpiga (...) No mentir -encara que la meva veu és / més dolça quan menteixo».