Em refereixo al mateix temps que ha transcorregut des que jo vaig començar a escriure aquest llibre en 1967, als meus vint-i-un anys, i la data en què escric aquest text. Quaranta-vuit anys han passat des de llavors, gairebé mig segle, i, amb sotrac, però alhora amb serenitat, rellegeixo els seus poemes. Ha passat molt temps, però crec que aquest llibre ha resistit aquesta prova sempre dura del pas del temps, encara que el seu to clar i directe, sense "màscares", gens tingui a veure amb la poesia que avui -la dels altres i la meva- podem estar escrivint. No obstant això, aquests Preludis van ser i són molt importants per a mi i per al conjunt de la meva obra per unes raons molt concretes. En primer lloc, perquè en ell ja es decanta la que era i hauria de ser la meva veu. Abans d'aquest llibre, però gairebé al mateix temps, havia escrit altres dos, Ribes del llac i Poemes de la terra i la sang; però en el primer l'emoció i el subjectivisme encara ho inundaven tot i en el segon s'entreveia alguna de les meves obsessives lectures de llavors. Però en Preludis a una nit total es decanta la meva veu perquè en ell estan ja presentis algunes de les característiques essencials de la mateixa: l'emoció, la intensitat i la puresa formal. Està també molt present un tema central en la meva obra: el de la naturalesa. No contemplada aquesta de besllum del costumista, el rural o el "noventayochista", sinó la de sentit obert i universalizado, aquella que està present en tota la tradició poètica universal, de Virgili a Seferis, i que, recordant la frase de Torga, li permet al que sap contemplar veure en el més local el més universal. Perquè en aquest espai en el qual respirem, en aquest món enganyosament concret, estan les nostres arrels, la saba de l'origen, la força del que escrivim, les primeres contemplacions. Preludis és també un llibre d'amor, sentiment primordial que remitent a la passió, però que també busca la fusió amb el Tot. D'aquí el que la naturalesa -la concreta de la meva infància i de la meva adolescència, la dels rius i muntanyes lleoneses, la de la meva ciutat natal- sigui el factor aglutinant en aquesta recerca de la plenitud de ser, de la Unitat, que després he perseguit en cadascun dels llibres. No existeix un únic Antonio Pujols sinó que en cadascun dels meus llibres -aparent o subterràniament- apareix aquesta veu que ja es decanta en aquest llibre. De vegades, en senyals evidents (el poema titulat "Invocació a Hölderlin") s'intueix la poesia que hauria de venir de manera immediata i libérrima en el següent llibre, Trons i flautes en un temple, la cultura com a vida. El nom de Hölderlin posseeix per a mi un fort caràcter simbòlic per moltes raons, entre unes altres perquè representa aquest romanticisme universalizado que es va ancorar en l'humanisme grecollatí. M'alegra retrobar ara aquest nom, tan primerencament rescatat per mi, en els poemes de joventut.